De bous (i altres animalades)

És només una qëstió identitaria contra Espanya l’abolició de les corregudes de bous a Catalunya? És només una qüestió de defensa de l’animal? És una qüestió purament electoralista? Al final tot dependrà de a qui li preguntes, i inclús així, les respostes sempre ens podrien portar a raons més o menys amagades per unes altres. Cadascú aportará les seues motivacions, però al cap i a la fi, n’hi ha una cosa que és certa: Només a un altra comunitat autònoma – Canàries- hi ha hagut una proposta similar. És a dir, per uns motius o uns altres, a Catalunya hi ha un desarrelament popular suficient respecte dels bous com per a que isca endavant una iniciativa legislativa popular, qué és la al seu dia es votà al Parlament de Catalunya.

Per tal que ens fem una idea, les Illes Canàries – la primera regió espanyola on es van abolir les corregudes de bous- están situades a 1.500 kilómetres de la mare pàtria, i a penes a 100 de la costa africana. És una distància prou gran com per a que ni la afició pels bous ,ni tan sols els bous, arribaren amb facilitat a l’arxipèleg, pel que és fàcil pensar que no fòra difícil desfer-se d’aquesta festa. Una animalada sense tradició -ni afició - és fácil d’esborrar del mapa... Pot ser que – baix aquest prisma- el cas català no siga tan diferent: La Monumental del Barcelona era ja la última plaça en actiu de la regió, i l’ afluència de públic anava en descens. No n’hi havia ni tradició, ni afició pels bous. Per tant, no crec que aquesta decisió siga res dramàtic pel conjunt de la societat catalana, ni que produïsca una fractura social, a la llarga (ni realment a la curta). Malgrat això, i a diferència del cas canari –el qual la gran majoria de la població ni tan sols coneixiem- Catalunya està sempre sota l’ull insaciàble de control de la Inquisició mediàtica castellana, i açó, és clar, li dóna una altra trascendència al tema. Una trascendència de “qüestió d’Estat”.(Un apunt, amb qëstions d’estat com aquest, així va el país)

Així i tot, es podría pensar – com ens diuen dia sí i dia també els defensors de la “grande y libre” als seus mitjans - que és un moviment purament polític per tal de destruir la “fiesta nacional” per part de la desagraïda nissaga política catalana, i de passada acabar de trencar Espanya. Bé, puc pensar – no em costa gens ni mica pensar- que hi ha grups polítics amb representació al parlament català que esbossen un lleuger somriure de satisfacció quan pensen en la idea de deterrar del tot i per sempre més una tradició que consideren una impostura cultural castellana. És cert. No sé si Carod Rovira serà “animalista”, però no termine de quadrar al meu imaginari particular l’estampa de Josep Lluís amb els ulls plorosos, i esmussant les dents de ràbia per qué al 2012 no podrà veure al seu José Tomás a la Monumental. D’acord. Ara bé, tampoc no hauriem d’oblidar que aquesta Iniciativa Legislativa Popular, en primer lloc, ha sigut impulsada per una associació defensora dels animals que res té a veure – que jo sàpiga- amb el Parlament Català; I en segon lloc, que aquesta ILP ha sigut acceptada a tràmit primer, i aprovada després, per la majoria adient dels representants polítics al Parlament Català, elegits de manera democràtica pel poble de Catalunya. Per tant, encara que a alguns no els hi agrade aquesta decisió del Parlament, no és fuit del caprici dels nacionalistes, sinò de la democràcia de la que tant s’omplin la boca aquells que no poden acceptar les seues mateixes regles.

I és que a vegades pense que el que agradaria a la resta d’Espanya es poder votar pels catalans, per qué mai trien als seus polítics com toca... Ja podrien aprendre de nosaltres, els valencians, que mira que votem bé i constitucional, collons!