Volem emocions!

La baixa qualitat de la política espanyola torna als titulars de la premsa, dia darrere dia, setmana darrere setmana, i així podriem continuar fins messos i anys – i més no em mullaré, més que res perqué tampoc no hi parlaré d’alló que no conec- . La realitat és qué, mentre aquelles qüestions que els mateixos politics diuen que són les que preocupen a la gent es troben apartades de les primeres planes, els problemes laborals de Rajoy i Camps i Aguirre i Gallardón i Cobo... (o amb Camps, amb Aguirre amb Gallardón amb Cobo...) són el centre d’atenció.

No es tracta de “matar el missatger” -encara que no seria dolent del tot que férem una reflexió sobre qué deiem que es important i per quins temes ens preocupem -, sinó que ens adonem de que la política és només un joc dels polítics, que abans de ser persones preocupades pel bé comú, han de ser bons comercials. No es tracta del que fan, sinó de que ho sápiguen vendre. Ja ha pasat el temps en qué ens oferien projectes, ni tan sols bona gestió. Ara ens posen a l’aparador discursos més bé buits de continguts, i plens de gestos i, si em permitiu, d’emocions.

Amics, conciutadans, siguem sincers. Tenim el que ens mereixem. O millor, el que volem. És molt dur llevar-se del llit d’hora, anar a la dutxa, fer-se el cafenet,al cotxe, a la retenció de torn, i després al lloc de treball, i descobrir que Espanya ha pasat –diuen- anys gloriosos de creiximent, peró que ets un trist mileurista, que la hipoteca hauria de pagarla algún milionari, que el mateix treball no t’agrada, que no vas estudiar per fer el que fas – no estudiares la carrera, d’inútil profesional, tat que no?-, i que l’unic que et fa el dia més fácil és el moment de l’esmorçar, estirar-lo com un xiclet fins a límits vergonyosos, i parlar de Rajoy i Camps, i Aguirre i Gallardón, i Cobo i Rato, i Cristiano Ronaldo i Guti –que està apartat i crec que fins i tot els madrilenys/ madridistes considerent que de manera justa-. Volem emocions, amor, odi, un melodrama, o una de vaquers. O no?

Ja ningú creu res del que ens diguen els polítics. La credibilitat está en el zero absolut. Zapatero ajuda amb la seua relativitzacio del tot, però no ha fet sinò seguir la tendència que marquen els seus assesors. Senyor president, enhorabona per la seua capacitat per guanyar eleccions quan ningú creu en vosté. Rajoy ens fa més entretingut llegir El Mundo, El Pais o escoltar la Ser i la Cope amb el seu sainet per tal de demostrar que no és només un lider, és un estadista de primer nivell, quan tots sabem que no domina ni el seu propi partit. Senyor Rajoy, gràcies per l’actuació gratuïta –bé, si no tenim en compte els costos d’oportunitat de no tindre alternativa al govern actual- en aquesta comèdia que vosté encapçala en el paper del Otto Von Bismarck del segle XXI. Camps, el nostre particular Rei Sol, enlluerna el nostre dia a dia com a director del circ de grans esdeveniments que ens ocupa, i d’aquesta locomotora d’Espanya, Europa, les Amèriques i, tot plegat, del planeta i l’Univers, que és la nostra Comunitat Valenciana. Per ofrenar cada dia noves glòries a Espanya –Via Canal 9- obviant que existeixen els problemes, gràcies Paco.

Mentres, algo diuen els de FERMED de qué si que seria rentable per els valencians, catalans i espanyols un traçat ferroviari mediterrani per mercaderies. Però, a qui l’importa la creació de riqueça i treball? Això, com sempre, pot esperar.


PD. No vull acabar aquestes línies sense un record molt especial a Ricardo Costa, qui ens ha ensenyat que és posible no tindre vergonya, i ser un màrtir al mateix temps. Chapeau