Dia 6 de Juny de 2009. Festes i celebracions a l'aeroport de Manises. Rita de roig, saludant i fent-se fotos per tot arreu i amb qualsevol que li demana. Joves vestides de valencianes reben als primers viatgers americans que arriben des de l'aeroport JFK de Nova York, oferint els productes regionals. Bienvenido Mr. Marshall. La província dóna la benvinguda als turistes. Certa olor a ranci i a anys seixanta, però un futur que s'enlaira. O això diuen.
Dia 24 de Juny de 2009. Delta Airlines decideix suprimir d'Octubre a Març la línia València -NY per manca de demanda. La crisi, diuen. Després, a l'estiu, es reprendràn els vols, encara que depén. Del mercat, clar. Diuen.
L'Ajuntament de València i la Generalitat continuen, malgrat tot, amb els seus esforços per promocionar la Comunitat als Estats Units -diuen- i torna l'olor a ranci, a anys seixanta i, pot ser, a una mica abans, al Mr. Marshall que marxa, i a la província que es queda amb les taronges i l'orxata a la parada, tot arreglat per a un futur que no espera. Ni menja taronges, ni beu orxata.
Farien bé els nostres governants en repensar-se el model de ciutat que volen oferir als Estats Units, o al món, o als propis conciutadans. Una ciutat de coneiximent, cultura i investigació, o una ciutat en la que els seus habitants ocupen els llocs de cambrers per quinze dies - o menys, depenent de la durada del "gran esdeveniment"- . Una ciutat que siga protagonista per ella mateixa, i en la que els seus ciutadans siguen protagonistes del seu futur, o una en la que el Palau de les Arts siga per als turistes. Per qué els de casa no s'ho poden permetre, clar. Una ciutat de "noucenteuristes-i-escaig", o una de prosperitat i de riquesa per als valencians.
Cuba o Nova York. Qué volem?
No hay comentarios:
Publicar un comentario