Problema? Quin problema?

Zapatero ja ha finalitzat la primera ronda de reunions amb presidents autonòmics per la qüestió del finançament i, després de les entrevistes amb els primers representants de Catalunya, Andalucia, Madrid, Galícia, Astúries i Comunitat Valenciana, la conclusió és que tots tindran el que demanen. Tots? Sí, tots, encara que a hores d’ara Montilla i Castells –president i conseller d’economia de la Generalitat Catalana- els toque posar cara de pomes una mica agres per això de què es note que el PSC i el PSOE són coses diferents i no acceptaràn la primera proposta –o la segona, o tercera...- de bones intencions de Zapatero. Bé, una qüestió de màrqueting o cosmètica, tant s’hi val, perqué al capdavall tots sabem qué pasará: Acabarà el termini establert per arribar a un acord, i PSC i PSOE començaran un nou sainet.
El cas és que, excepte en aquest cas –quelcom circumstancial, insistisc- tota la resta es troben completament satisfets en les seues reivindicacions del repartiment dels diners públics, ja siguen que es tinga en compte la població i el seu augment, la dispersió geogràfica, la edat, o si la regió disposa de llengua pròpia. És el mateix que alguns dels criteris siguen, aparentment, de difícil conjunció, o que els interessos de les deferents comunitats siguen no sols diferents, sinó contraposats. Sembla que, una vegada més, sense tindre un pla establert, el Govern d’Espanya es troba en situació d’acontentar a tots. Com s’ho farà, això ja és un altra història, perqué no oblidem que encara no tenim nou model de finançament. Minúcies. L’important és qué, per alguna força supranatural, els recursos es multiplicaràn, i tots serem feliços.
A vegades em pregunte el per qué d’aquesta alèrgia dels governs – dels autonòmics, i de l’Estat- a presentar projectes globals per a afrontar els problemes com toca. Imagine que això els restaria flexibilitat, perqué clar, tindre un pla significa tindre uns principis i unes guies d’actuació. Això implica quedar en evidència si no acompleixes. És sempre més fàcil dir a tot que sí, i després fer el que et rote. Ah!, i anar posant pedaços, i eixir com el salvador de la pàtria, o com a bomber que salva el gatet de les flames. I aquesta alèrgia a fer les coses bé va més enllà de l’àmbit d’actuació del govern en qüestió – com ja he dit abans- així com del partit que governe. En aquest punt, dretes i esquerres funcionen igual: al ritme que marca el compàs electoral. Revisar el model de país? Això millor ni pensar-ho.
És aquest compàs electoral el que també explica les reaccions dels diferents líders autonòmics en eixir de les seues respectives reunions amb Zapatero. Lamentablement, tots juguen al mateix, i de tant en tant tinc la sensació de qué inclús abans de començar aquesta mena de cimeres, ja saben què pasarà en acabar. Només han de pactar les declaracions que faràn en presentar-se davant la premsa. I en aquest cas, a tots els interesava eixir com a guanyadors: Els liders autonòmics com a campions en la defensa dels interessos dels seus regnes, principats, i comunitats més o menys històriques, i al president del Govern com a apaivagador de les baixes passions i just repartidor que unifica voluntats. Tot amb un missatge buit. O desconegut, si més no.