Arròs i Tartana

Ara vénen mal donades, i tothom comença a llevar-se la careta. Després de tants anys en aquest sumptuós ball de màscares, la música acaba, els convidats marxen amb la cua entre les cames, i només queden d’aquest carnaval els vergonyosos símptomes de una llarga nit d’embriaguesa.
Entre les víctimes d’aquesta representació fantàstica- i real, molt real, a la vegada- de la versió inmobiliària del "Arroz y tartana" a la que ens hem fet arribar, ens trobem a una institució que, per molts motius, significa prou més del que aparenta per a molta gent. Ens trobem amb el València Club de Futbol. Un València Club de Futbol que, com he comentat en altres vegades, no lo queda més remei que viure per sobre de les seues possibilitats, perqué la història així li exigeix, perqué així li ho exigeixen els seus aficionats, i perqué no hi ha cap dirigent que tinga vertaderes intencions de ser-ho, que no s’ho exigisca. I és que és molt, molt car ser el tercer equip d’Espanya, i haver de demostrar-ho cada diumenge. I més quan hi ha una distància sideral amb els dos primers. I això significa que, en la boja carrera per fer més i més gran al València – o per demostrar que és més i més gran, que en açò del futbol és molt difícil distingir la realitat de l’aparença- , per apagar el continu incendi que és aquest club, s’han hagut de llançar al foc molts i molts milions d’Euros, que han acabat consumits en el foc, com simples ninots de falla.
I a tot açò, el València arribà tard a la festa del inmobiliari. Perqué cert que Juan Soler fou un mandatari nefast, però igualment cert és que fou dels pocs que va mostrar un camí per fer viable a un València més gran. El que pasa és que aquest pont cap al futur ja estava sent menjat pels corcs. I ara ens trobem a mig camí, i només hi ha una eixida: Cap a davant, i quant més ràpid, millor.
El pròxim pas en aquesta carrera per la supervivència , sembla pasar per Bancaixa. Més en concret per l’augment del crèdit al València en cent milions d’Euros. La caixa valenciana es fa la dura, però pot ser que aquest siga el moment apropiat per a que ells també es lleven la careta: El València i Bancaixa són socis preferents per alguna raó, i és que, a qui l’interesa la caiguda del València? A la curta, no sé si a algú, però a mig i llarg termini, a ningú, ni a la mateixa Bancaixa. Poden dir que el Club no ha sigut massa responsable en la gestió dels diners, però que llance la primera pedra qui estiga lliure de pecat. O és que Bancaixa no és també un dels altres convidats d’aquesta bacanal de milions llançats al sector de la rajola?
Blasco Ibáñez, el controvertit escriptor-polític valencià- i tan castellà en tantes coses-, ja ho deia, quan parlava de la ostentació i de l’enrquiment ràpid: "arròs i tartana – i casaca a la moda- i rode la bola- a la valenciana". Doncs bé, ara és el moment de fer una volta més a la bola, encara que aparentment siga una passada més en la irresponsabilitat. El futur pasa per fer-ho. Parar-la ara, pot ser siga una irresponsabilitat encara més gran.