Les escletxes de la crisi

Que el món en general, i Espanya en particular, estàn davant el començament d’una crisi de durada i conseqüències de difícil previsió, ja no ho dubta ni en Zapatero. A més, i per continuar adobant la situació, no sabem de quina manera ens eixirem, ni en qué condicions. L’únic que sembla segur és que ens queden uns anyets difícils i que, encara que les coses pinten molt negres, tot s’acaba, fins i tot la crisi – més que res per qué, si no s’acaba, tanquem tots la paraeta planetària, i ens dediquem a plantar cols a Mart-.
Malgrat això, tot té una part positiva. Durant els darrers dies i setmanes hem sentit parlar de coses com la « refundació » del capitalisme que, sent una mica escèptics respecte del vertader abast de la frase, mostra –si més no- la necessitat de revisió d’un sistema que comenta a mostrar-se ineficient. Han eixit també analistes que parlen de la situació des-de una visió cíclica de la història econòmica, i com que tot torna, i hem viscut anys de desregulació i "neocons", ara toca tornar a posar en vereda regulatòria totes les ínfules llibertines que ens han portat a aquesta situació. Siga com siga, aquest moment d’expectatives de greu recessió esà ajudant a bellugar els budells de les economies actuals i, de passada, a fer una neteja d’ineficiències, com si de una dieta depurativa es tractara.
En el cas d’Espanya, la crisi mundial no és sinó una sinistra companya d’una crisi que estava clar que arribaria: la de la fi del "boom" inmobiliari. El problema més inmediat al qué Espanya s’enfronta és l’atur – gens exòtic, no com les hipoteques basura i els actius tóxics, ni excitant, com l’afonament de les borses- provocat per la detenció en sec de la indústria constructora i totes les indústries i serveis auxiliars (inmobiliaries, mobles i articles de la llar, sanitaris, etc). A més, de retruc, com que els empleats de la construcció es guanyaven bé la vida, la demanda de vehicles i altres articles de consum també ha baixat. I amb aquesta baixada han vingut més acomiadaments. Descobrim llavors que –ai las!- els mileuristes a soles no podem sostenir la nostra espectacular economia, la mateixa que havia superat en PIB a Itàlia. I menys encara amb restriccions de crèdit, degut a la manca de diners frescos en el mercat. I comencen les escletxes de la crisi en un model de creixement insuficient.
Però en el cas d’Espanya, també sembla que van produint-se els primers estertors per depurar estructures i repensar d’altres. Misteriosament, a la Comunitat Valenciana, fou tot una començar a olorar-se el socarrat de la construcció i deixar-se de romanços amb els catalans: Volem corredor meditarrani ferroviari amb ample de via europeu, una alternativa a la A7, i que es reconega el nostre creiximent en el moment del finançament. Començaren reunions de les cambres de comerç d’ambdues comunitats, amb representació dels consellers d’economia de cadascuna –no va importar que un fora del PSC i altre del PP-. Pot ser tot siga una pose, però és una pose forçada per la realitat: per l’economia, pels problemes que preocupen a la gent, com diria Rajoy. I és, sense dubte, una depuració d’estructures ineficients.
Ara ix la notícia de que la CECA veuria amb bons ulls la fusió de caixes de deferents regions, i es plantegen les "fusions virtuals": Es mantenen estructures bàsiques, marques, seus i consells d’administració, però es consoliden resultats per poder asolir operacions més grans. I tot amb l’horitzò de rebaixar el poder polític en les caixes. Seria posible una mena de Confederació de Caixes d’Estalvi de l’Arc Mediterrani?. Son les escletxes que deixa la crisi per tal que entre aire nou.