Esquerra i dreta, al Km. 0

No es tracta de ser de dretes o d’esquerres, i no em cansaré de dir-ho: Es tracta del model de pais que estem buscant. És tan difícil d’entendre? Aquest principi tan elemental, no sembla que ho tinguen clar ni la dreta ni l’esquerra, i és per això que després ens trobem el que ens trobem, setmana rere setmana, i mes rere mes. I any rere any. I aixì fins a tots els anys que portem de democràcia a Espanya– o al menys, fins a on arriba la meua memòria-. És trist, i descoratjador, més que res perqué no em crec que no ho tinguen clar el tema; Em crec més la opció de que l’estàn obviant, per major glòria dels dos partits majoritaris en la solidària tarea de tapar-se les vergonyes l’un a l’altre. Però sin mariconadas, és clar .
El model d’Espanya és una qüestió inabastable per al PP i el PSOE – bé, per la resta també, però és que no conten en aquest joc...- , i està clar per qué. No ens enganyem: En el fons (i no molt en el fons), el model ideal que tenen, i han tingut sempre, els seus ideòlegs és el mateix, però no ho poden reconèixer: realment no hi ha res que canviar, ni res que plantejar, ni hi ha opció de que es trenque Espanya, ni mai va existir projecte d’Espanya plural. Tot fou, és, i serà mera tàctica electoralista. No m’agrada dir coses com la que vaig a dir, però em fà l’efecte que tots menteixen en aquest tema. I no és que siguen roíns, és que han de ser rondallers. És que no poden fer altra cosa.
Per cert, crec que no cal aclarir-ho, però ho faig: aquest model no és altre que el mateix que ha estat funcionant temps ençà: el de les carreteres radials, els trens radials, l’economia radial, la cultura radial model "que viva españa", el quilòmetre zero a la Puerta del Sol, y Santiago y cierra España. Ah, i si no t’agrada dues tasses, i que no et pose la constitució per barret.
Tot aquest guirigai d’article ve pel tema de les paraules del Guerra – quin cognom més apropiat, caram!- a Rodiezmo. Allà, Zapatero va prometre la pujada de les pensions de tots els anys – així m’agrada Zapatero, agarrant el problema de la crisi per les banyes!- , i es va emportar al Alfonso per tal de dir tot això que pensa i no pot dir – total, com a ell li va la marxa... degué pensar el ZP-. I clar va soltar la història de la solidaritat interterritorial, però amb salsa picant: Perque clar, qué és això de defendre els interessos dels catalans, i a més amb el plàcet del PP (català i valencià, per cert)? O ets socialista o no, que això és l’important de l’assumpte! Als valencians o als catalans ja els hi poden anar posant vaselina – imagine que als pobrets andalussos o extremenys no), que això no importa. El qué de la qüestió és que tots recolzem Zapatero per que aprove tranquilament els pressupostos, que pase unes bones vacances-legislatura, i guanye les pròximes eleccions. I el tema del finançament pot esperar. I esperar. I més encara. A qui l’importa si tota Espanya s’empobreix per culpa d’un model absurd? A més, el model actual té una cosa bona: Tendeix a la convergència entre regions. Encara que siga una convergència a la pobresa.