Crisi i finançament en el país de la demagògia

Un dia més que ixen indicadors econòmics, i un dia més que aquests són negatius. L’últim: l’atur. Ara resulta que la quota d’aturats supera els pitjors resultats en deu anys. I va i resulta que ara descobrim que els fonaments de l’economia pàtria eren la construcció, l’accesibilitat creditícia i la flexibilitat laboral. I va i resulta que ara ens adonem que no érem rics, sinó pobres, que els salaris éren- i són- dels més baixos d’Europa, i que l’únic que pasava era que ens resultava igual de fàcil aconseguir una hipoteca de cent mil euros, com demanar una barra de pa. Però ara els bancs ja no són amics nostres, les constructores es dediquen als concursos – d’acreedors- i l’Euribor s’ha fet famós.
Que ningú em malinterprete. Aquest model de posar molta gent a treballar en sectors poc productius – i consequent,ment d’escàs valor afegit- fou molt efectiu al seu moment. Però ningú hauria d’haver-se cregut que aquest model era etern – i ningú ho creia, de fet-. El que passa és que hi havia massa gent- des dels agents econòmics fins als propis ajuntaments- molt, massa cómodes, dins aquesta dinàmica. I algún dia el tema havia de petar. Qui podia pensar que Espanya estava realment entrant dins les economies modernes i avançades del món, quan els salaris eren, simplement, ridículs, i tot el creiximent es basava en serveis tipus restauració i en la pròpia construcció?. Espanya, en xifres – en aquestes xifres que ens han pasat amb aires de "grandeur" pel nas des de Aznar i Rato fins Zapatero i Solbes- anava raonablement bé. Però Espanya anava bé a costa de l’endeutament de tots i cadascú dels seus habitants. Això és el que es diu patriotisme: Tots posant diners, dels que no disposem, per fer més gran l’economia del país. ¡Arriba España!
No és questió de buscar culpables, perque, entre d’altres coses, culpables en són tots d’intentar amagar la realitat als espanyols. Però fòra bo que els rectors actuals de la nació es preocuparen de crear un nou model de creiximent que, de veritat, es basara en el talent i el treball d’alt valor afegit. En poques paraules, que puguérem treballar, guanyar molts diners, i que no pujara la inflacció. I no és que estiga en contra de la febre actual entre la clase política de congelar-se els sous, però crec que l’únic que soluciona això són els posibles sentiments de culpabilitat que ells mateixos puguen tindre. Això, i quedar bé davant de la opinió pública i la gent del carrer, clar.
Per acabar, el tema del finançament autonómic. Com sempre, Catalunya es mou, però de nou en direcció errònia. La solució no és demanar dos mil o quatre mil milions més. Açò, a més d’inútil, fa pudor a la famosa insolidaritat àvara de la que tant els agrada parlar als extremenys. El tema és estructural. El sistema de finançament actual es dolent- i injust- per a certes regions, tal com Catalunya o València- més encara, per cert-. No voler posar solució és enganyar als valencians i catalans amb pedaços de saldo. I més ara, que estem en crisi.