És només una qëstió identitaria contra Espanya l’abolició de les corregudes de bous a Catalunya? És només una qüestió de defensa de l’animal? És una qüestió purament electoralista? Al final tot dependrà de a qui li preguntes, i inclús així, les respostes sempre ens podrien portar a raons més o menys amagades per unes altres. Cadascú aportará les seues motivacions, però al cap i a la fi, n’hi ha una cosa que és certa: Només a un altra comunitat autònoma – Canàries- hi ha hagut una proposta similar. És a dir, per uns motius o uns altres, a Catalunya hi ha un desarrelament popular suficient respecte dels bous com per a que isca endavant una iniciativa legislativa popular, qué és la al seu dia es votà al Parlament de Catalunya.
Per tal que ens fem una idea, les Illes Canàries – la primera regió espanyola on es van abolir les corregudes de bous- están situades a 1.500 kilómetres de la mare pàtria, i a penes a 100 de la costa africana. És una distància prou gran com per a que ni la afició pels bous ,ni tan sols els bous, arribaren amb facilitat a l’arxipèleg, pel que és fàcil pensar que no fòra difícil desfer-se d’aquesta festa. Una animalada sense tradició -ni afició - és fácil d’esborrar del mapa... Pot ser que – baix aquest prisma- el cas català no siga tan diferent: La Monumental del Barcelona era ja la última plaça en actiu de la regió, i l’ afluència de públic anava en descens. No n’hi havia ni tradició, ni afició pels bous. Per tant, no crec que aquesta decisió siga res dramàtic pel conjunt de la societat catalana, ni que produïsca una fractura social, a la llarga (ni realment a la curta). Malgrat això, i a diferència del cas canari –el qual la gran majoria de la població ni tan sols coneixiem- Catalunya està sempre sota l’ull insaciàble de control de la Inquisició mediàtica castellana, i açó, és clar, li dóna una altra trascendència al tema. Una trascendència de “qüestió d’Estat”.(Un apunt, amb qëstions d’estat com aquest, així va el país)
Així i tot, es podría pensar – com ens diuen dia sí i dia també els defensors de la “grande y libre” als seus mitjans - que és un moviment purament polític per tal de destruir la “fiesta nacional” per part de la desagraïda nissaga política catalana, i de passada acabar de trencar Espanya. Bé, puc pensar – no em costa gens ni mica pensar- que hi ha grups polítics amb representació al parlament català que esbossen un lleuger somriure de satisfacció quan pensen en la idea de deterrar del tot i per sempre més una tradició que consideren una impostura cultural castellana. És cert. No sé si Carod Rovira serà “animalista”, però no termine de quadrar al meu imaginari particular l’estampa de Josep Lluís amb els ulls plorosos, i esmussant les dents de ràbia per qué al 2012 no podrà veure al seu José Tomás a la Monumental. D’acord. Ara bé, tampoc no hauriem d’oblidar que aquesta Iniciativa Legislativa Popular, en primer lloc, ha sigut impulsada per una associació defensora dels animals que res té a veure – que jo sàpiga- amb el Parlament Català; I en segon lloc, que aquesta ILP ha sigut acceptada a tràmit primer, i aprovada després, per la majoria adient dels representants polítics al Parlament Català, elegits de manera democràtica pel poble de Catalunya. Per tant, encara que a alguns no els hi agrade aquesta decisió del Parlament, no és fuit del caprici dels nacionalistes, sinò de la democràcia de la que tant s’omplin la boca aquells que no poden acceptar les seues mateixes regles.
I és que a vegades pense que el que agradaria a la resta d’Espanya es poder votar pels catalans, per qué mai trien als seus polítics com toca... Ja podrien aprendre de nosaltres, els valencians, que mira que votem bé i constitucional, collons!
lunes, 2 de agosto de 2010
martes, 3 de noviembre de 2009
Volem emocions!
La baixa qualitat de la política espanyola torna als titulars de la premsa, dia darrere dia, setmana darrere setmana, i així podriem continuar fins messos i anys – i més no em mullaré, més que res perqué tampoc no hi parlaré d’alló que no conec- . La realitat és qué, mentre aquelles qüestions que els mateixos politics diuen que són les que preocupen a la gent es troben apartades de les primeres planes, els problemes laborals de Rajoy i Camps i Aguirre i Gallardón i Cobo... (o amb Camps, amb Aguirre amb Gallardón amb Cobo...) són el centre d’atenció.
No es tracta de “matar el missatger” -encara que no seria dolent del tot que férem una reflexió sobre qué deiem que es important i per quins temes ens preocupem -, sinó que ens adonem de que la política és només un joc dels polítics, que abans de ser persones preocupades pel bé comú, han de ser bons comercials. No es tracta del que fan, sinó de que ho sápiguen vendre. Ja ha pasat el temps en qué ens oferien projectes, ni tan sols bona gestió. Ara ens posen a l’aparador discursos més bé buits de continguts, i plens de gestos i, si em permitiu, d’emocions.
Amics, conciutadans, siguem sincers. Tenim el que ens mereixem. O millor, el que volem. És molt dur llevar-se del llit d’hora, anar a la dutxa, fer-se el cafenet,al cotxe, a la retenció de torn, i després al lloc de treball, i descobrir que Espanya ha pasat –diuen- anys gloriosos de creiximent, peró que ets un trist mileurista, que la hipoteca hauria de pagarla algún milionari, que el mateix treball no t’agrada, que no vas estudiar per fer el que fas – no estudiares la carrera, d’inútil profesional, tat que no?-, i que l’unic que et fa el dia més fácil és el moment de l’esmorçar, estirar-lo com un xiclet fins a límits vergonyosos, i parlar de Rajoy i Camps, i Aguirre i Gallardón, i Cobo i Rato, i Cristiano Ronaldo i Guti –que està apartat i crec que fins i tot els madrilenys/ madridistes considerent que de manera justa-. Volem emocions, amor, odi, un melodrama, o una de vaquers. O no?
Ja ningú creu res del que ens diguen els polítics. La credibilitat está en el zero absolut. Zapatero ajuda amb la seua relativitzacio del tot, però no ha fet sinò seguir la tendència que marquen els seus assesors. Senyor president, enhorabona per la seua capacitat per guanyar eleccions quan ningú creu en vosté. Rajoy ens fa més entretingut llegir El Mundo, El Pais o escoltar la Ser i la Cope amb el seu sainet per tal de demostrar que no és només un lider, és un estadista de primer nivell, quan tots sabem que no domina ni el seu propi partit. Senyor Rajoy, gràcies per l’actuació gratuïta –bé, si no tenim en compte els costos d’oportunitat de no tindre alternativa al govern actual- en aquesta comèdia que vosté encapçala en el paper del Otto Von Bismarck del segle XXI. Camps, el nostre particular Rei Sol, enlluerna el nostre dia a dia com a director del circ de grans esdeveniments que ens ocupa, i d’aquesta locomotora d’Espanya, Europa, les Amèriques i, tot plegat, del planeta i l’Univers, que és la nostra Comunitat Valenciana. Per ofrenar cada dia noves glòries a Espanya –Via Canal 9- obviant que existeixen els problemes, gràcies Paco.
Mentres, algo diuen els de FERMED de qué si que seria rentable per els valencians, catalans i espanyols un traçat ferroviari mediterrani per mercaderies. Però, a qui l’importa la creació de riqueça i treball? Això, com sempre, pot esperar.
PD. No vull acabar aquestes línies sense un record molt especial a Ricardo Costa, qui ens ha ensenyat que és posible no tindre vergonya, i ser un màrtir al mateix temps. Chapeau
No es tracta de “matar el missatger” -encara que no seria dolent del tot que férem una reflexió sobre qué deiem que es important i per quins temes ens preocupem -, sinó que ens adonem de que la política és només un joc dels polítics, que abans de ser persones preocupades pel bé comú, han de ser bons comercials. No es tracta del que fan, sinó de que ho sápiguen vendre. Ja ha pasat el temps en qué ens oferien projectes, ni tan sols bona gestió. Ara ens posen a l’aparador discursos més bé buits de continguts, i plens de gestos i, si em permitiu, d’emocions.
Amics, conciutadans, siguem sincers. Tenim el que ens mereixem. O millor, el que volem. És molt dur llevar-se del llit d’hora, anar a la dutxa, fer-se el cafenet,al cotxe, a la retenció de torn, i després al lloc de treball, i descobrir que Espanya ha pasat –diuen- anys gloriosos de creiximent, peró que ets un trist mileurista, que la hipoteca hauria de pagarla algún milionari, que el mateix treball no t’agrada, que no vas estudiar per fer el que fas – no estudiares la carrera, d’inútil profesional, tat que no?-, i que l’unic que et fa el dia més fácil és el moment de l’esmorçar, estirar-lo com un xiclet fins a límits vergonyosos, i parlar de Rajoy i Camps, i Aguirre i Gallardón, i Cobo i Rato, i Cristiano Ronaldo i Guti –que està apartat i crec que fins i tot els madrilenys/ madridistes considerent que de manera justa-. Volem emocions, amor, odi, un melodrama, o una de vaquers. O no?
Ja ningú creu res del que ens diguen els polítics. La credibilitat está en el zero absolut. Zapatero ajuda amb la seua relativitzacio del tot, però no ha fet sinò seguir la tendència que marquen els seus assesors. Senyor president, enhorabona per la seua capacitat per guanyar eleccions quan ningú creu en vosté. Rajoy ens fa més entretingut llegir El Mundo, El Pais o escoltar la Ser i la Cope amb el seu sainet per tal de demostrar que no és només un lider, és un estadista de primer nivell, quan tots sabem que no domina ni el seu propi partit. Senyor Rajoy, gràcies per l’actuació gratuïta –bé, si no tenim en compte els costos d’oportunitat de no tindre alternativa al govern actual- en aquesta comèdia que vosté encapçala en el paper del Otto Von Bismarck del segle XXI. Camps, el nostre particular Rei Sol, enlluerna el nostre dia a dia com a director del circ de grans esdeveniments que ens ocupa, i d’aquesta locomotora d’Espanya, Europa, les Amèriques i, tot plegat, del planeta i l’Univers, que és la nostra Comunitat Valenciana. Per ofrenar cada dia noves glòries a Espanya –Via Canal 9- obviant que existeixen els problemes, gràcies Paco.
Mentres, algo diuen els de FERMED de qué si que seria rentable per els valencians, catalans i espanyols un traçat ferroviari mediterrani per mercaderies. Però, a qui l’importa la creació de riqueça i treball? Això, com sempre, pot esperar.
PD. No vull acabar aquestes línies sense un record molt especial a Ricardo Costa, qui ens ha ensenyat que és posible no tindre vergonya, i ser un màrtir al mateix temps. Chapeau
sábado, 22 de agosto de 2009
Llegendes del Duero
Em trobe a les terres de Machado, de llegendes, de històries del Duero, de Béquer, d'ombres i llums contradictòries. A les terres de gent que treballa per viure, a vegades sembla que per sobreviure, aferrats a la rutina, aferrats als records. Aferrats a la província. Si n'hi ha de província a Espanya, eixa és aquesta. Soria.
És un província que denota, destila, malencolia per tots els racons. Terres infinites de terra groguenca, pobles xicotets, més xicotets, i gairebé inexistents. I una capital on les botigues tanquen els dissabtes a la vesprada. Aquesta província, a la que guarde una estima especial, no és locomotora d'Espanya, ni vol arribar a ser-ho. Només vol sobreviure, no desapareixer. I algú els hi ha dit que, per tal d'aconseguir-lo, necessiten autovies. I AVE.
Sí, AVE.
És a dir, no millorar les freqüëncies, o fer alguna nova línia. No. Directament alta velocitat. La "Y" soriana, li diuen. La línia, venint des de Valladolid, arribaria a Soria per tal de bifurcar-se en dos ramals: al nord cap a Tudela, al sud cap a Medinaceli. I això és una exigència, encara que parega tot plegat una broma.
La culpa no és dels sorians, els pobres, que es troben en meitat del buit. La culpa és de que Espanya está mal explicada, i el que és pitjor, de manera premeditada. I els hi fan creure als sorians que el AVE és un dret, quan el dret és el de la comunicació. I els hi fan veure que per als catalans- valencians sel's hi fan totes les infraestructures que calguen, quan la realitat és que a un servidor, cada viatge de Barcelona a Valéncia li ha costat, només en peatges, més de 30 euros. I que les cues per agafar l'Euromed a l'estació del Nord del Cap i Casal, eixien... A fora de la mateixa estació!
Peró no pasa res. El AVE de l'Arc Meditarrani Espanyol no ès una prioritat. O és una prioritat lenta... I és que, si la gent ací, a Soria, denota malencolia, a València, incredulitat.
És un província que denota, destila, malencolia per tots els racons. Terres infinites de terra groguenca, pobles xicotets, més xicotets, i gairebé inexistents. I una capital on les botigues tanquen els dissabtes a la vesprada. Aquesta província, a la que guarde una estima especial, no és locomotora d'Espanya, ni vol arribar a ser-ho. Només vol sobreviure, no desapareixer. I algú els hi ha dit que, per tal d'aconseguir-lo, necessiten autovies. I AVE.
Sí, AVE.
És a dir, no millorar les freqüëncies, o fer alguna nova línia. No. Directament alta velocitat. La "Y" soriana, li diuen. La línia, venint des de Valladolid, arribaria a Soria per tal de bifurcar-se en dos ramals: al nord cap a Tudela, al sud cap a Medinaceli. I això és una exigència, encara que parega tot plegat una broma.
La culpa no és dels sorians, els pobres, que es troben en meitat del buit. La culpa és de que Espanya está mal explicada, i el que és pitjor, de manera premeditada. I els hi fan creure als sorians que el AVE és un dret, quan el dret és el de la comunicació. I els hi fan veure que per als catalans- valencians sel's hi fan totes les infraestructures que calguen, quan la realitat és que a un servidor, cada viatge de Barcelona a Valéncia li ha costat, només en peatges, més de 30 euros. I que les cues per agafar l'Euromed a l'estació del Nord del Cap i Casal, eixien... A fora de la mateixa estació!
Peró no pasa res. El AVE de l'Arc Meditarrani Espanyol no ès una prioritat. O és una prioritat lenta... I és que, si la gent ací, a Soria, denota malencolia, a València, incredulitat.
miércoles, 24 de junio de 2009
València no vola cap a NY
Dia 6 de Juny de 2009. Festes i celebracions a l'aeroport de Manises. Rita de roig, saludant i fent-se fotos per tot arreu i amb qualsevol que li demana. Joves vestides de valencianes reben als primers viatgers americans que arriben des de l'aeroport JFK de Nova York, oferint els productes regionals. Bienvenido Mr. Marshall. La província dóna la benvinguda als turistes. Certa olor a ranci i a anys seixanta, però un futur que s'enlaira. O això diuen.
Dia 24 de Juny de 2009. Delta Airlines decideix suprimir d'Octubre a Març la línia València -NY per manca de demanda. La crisi, diuen. Després, a l'estiu, es reprendràn els vols, encara que depén. Del mercat, clar. Diuen.
L'Ajuntament de València i la Generalitat continuen, malgrat tot, amb els seus esforços per promocionar la Comunitat als Estats Units -diuen- i torna l'olor a ranci, a anys seixanta i, pot ser, a una mica abans, al Mr. Marshall que marxa, i a la província que es queda amb les taronges i l'orxata a la parada, tot arreglat per a un futur que no espera. Ni menja taronges, ni beu orxata.
Farien bé els nostres governants en repensar-se el model de ciutat que volen oferir als Estats Units, o al món, o als propis conciutadans. Una ciutat de coneiximent, cultura i investigació, o una ciutat en la que els seus habitants ocupen els llocs de cambrers per quinze dies - o menys, depenent de la durada del "gran esdeveniment"- . Una ciutat que siga protagonista per ella mateixa, i en la que els seus ciutadans siguen protagonistes del seu futur, o una en la que el Palau de les Arts siga per als turistes. Per qué els de casa no s'ho poden permetre, clar. Una ciutat de "noucenteuristes-i-escaig", o una de prosperitat i de riquesa per als valencians.
Cuba o Nova York. Qué volem?
viernes, 26 de diciembre de 2008
Problema? Quin problema?
Zapatero ja ha finalitzat la primera ronda de reunions amb presidents autonòmics per la qüestió del finançament i, després de les entrevistes amb els primers representants de Catalunya, Andalucia, Madrid, Galícia, Astúries i Comunitat Valenciana, la conclusió és que tots tindran el que demanen. Tots? Sí, tots, encara que a hores d’ara Montilla i Castells –president i conseller d’economia de la Generalitat Catalana- els toque posar cara de pomes una mica agres per això de què es note que el PSC i el PSOE són coses diferents i no acceptaràn la primera proposta –o la segona, o tercera...- de bones intencions de Zapatero. Bé, una qüestió de màrqueting o cosmètica, tant s’hi val, perqué al capdavall tots sabem qué pasará: Acabarà el termini establert per arribar a un acord, i PSC i PSOE començaran un nou sainet.
El cas és que, excepte en aquest cas –quelcom circumstancial, insistisc- tota la resta es troben completament satisfets en les seues reivindicacions del repartiment dels diners públics, ja siguen que es tinga en compte la població i el seu augment, la dispersió geogràfica, la edat, o si la regió disposa de llengua pròpia. És el mateix que alguns dels criteris siguen, aparentment, de difícil conjunció, o que els interessos de les deferents comunitats siguen no sols diferents, sinó contraposats. Sembla que, una vegada més, sense tindre un pla establert, el Govern d’Espanya es troba en situació d’acontentar a tots. Com s’ho farà, això ja és un altra història, perqué no oblidem que encara no tenim nou model de finançament. Minúcies. L’important és qué, per alguna força supranatural, els recursos es multiplicaràn, i tots serem feliços.
A vegades em pregunte el per qué d’aquesta alèrgia dels governs – dels autonòmics, i de l’Estat- a presentar projectes globals per a afrontar els problemes com toca. Imagine que això els restaria flexibilitat, perqué clar, tindre un pla significa tindre uns principis i unes guies d’actuació. Això implica quedar en evidència si no acompleixes. És sempre més fàcil dir a tot que sí, i després fer el que et rote. Ah!, i anar posant pedaços, i eixir com el salvador de la pàtria, o com a bomber que salva el gatet de les flames. I aquesta alèrgia a fer les coses bé va més enllà de l’àmbit d’actuació del govern en qüestió – com ja he dit abans- així com del partit que governe. En aquest punt, dretes i esquerres funcionen igual: al ritme que marca el compàs electoral. Revisar el model de país? Això millor ni pensar-ho.
És aquest compàs electoral el que també explica les reaccions dels diferents líders autonòmics en eixir de les seues respectives reunions amb Zapatero. Lamentablement, tots juguen al mateix, i de tant en tant tinc la sensació de qué inclús abans de començar aquesta mena de cimeres, ja saben què pasarà en acabar. Només han de pactar les declaracions que faràn en presentar-se davant la premsa. I en aquest cas, a tots els interesava eixir com a guanyadors: Els liders autonòmics com a campions en la defensa dels interessos dels seus regnes, principats, i comunitats més o menys històriques, i al president del Govern com a apaivagador de les baixes passions i just repartidor que unifica voluntats. Tot amb un missatge buit. O desconegut, si més no.
El cas és que, excepte en aquest cas –quelcom circumstancial, insistisc- tota la resta es troben completament satisfets en les seues reivindicacions del repartiment dels diners públics, ja siguen que es tinga en compte la població i el seu augment, la dispersió geogràfica, la edat, o si la regió disposa de llengua pròpia. És el mateix que alguns dels criteris siguen, aparentment, de difícil conjunció, o que els interessos de les deferents comunitats siguen no sols diferents, sinó contraposats. Sembla que, una vegada més, sense tindre un pla establert, el Govern d’Espanya es troba en situació d’acontentar a tots. Com s’ho farà, això ja és un altra història, perqué no oblidem que encara no tenim nou model de finançament. Minúcies. L’important és qué, per alguna força supranatural, els recursos es multiplicaràn, i tots serem feliços.
A vegades em pregunte el per qué d’aquesta alèrgia dels governs – dels autonòmics, i de l’Estat- a presentar projectes globals per a afrontar els problemes com toca. Imagine que això els restaria flexibilitat, perqué clar, tindre un pla significa tindre uns principis i unes guies d’actuació. Això implica quedar en evidència si no acompleixes. És sempre més fàcil dir a tot que sí, i després fer el que et rote. Ah!, i anar posant pedaços, i eixir com el salvador de la pàtria, o com a bomber que salva el gatet de les flames. I aquesta alèrgia a fer les coses bé va més enllà de l’àmbit d’actuació del govern en qüestió – com ja he dit abans- així com del partit que governe. En aquest punt, dretes i esquerres funcionen igual: al ritme que marca el compàs electoral. Revisar el model de país? Això millor ni pensar-ho.
És aquest compàs electoral el que també explica les reaccions dels diferents líders autonòmics en eixir de les seues respectives reunions amb Zapatero. Lamentablement, tots juguen al mateix, i de tant en tant tinc la sensació de qué inclús abans de començar aquesta mena de cimeres, ja saben què pasarà en acabar. Només han de pactar les declaracions que faràn en presentar-se davant la premsa. I en aquest cas, a tots els interesava eixir com a guanyadors: Els liders autonòmics com a campions en la defensa dels interessos dels seus regnes, principats, i comunitats més o menys històriques, i al president del Govern com a apaivagador de les baixes passions i just repartidor que unifica voluntats. Tot amb un missatge buit. O desconegut, si més no.
